Post 12. Pau i joia a tot el món

I quatre mesos més tard, sant tornem-hi: escrivint quatre línies aquesta estona que espero que arribi la meva parella per anar a dinar. Ha calgut que m’agafés un dia de festa entre setmana, sense feres ni parella, per trobar-me en l’estat mental propici per deixar que el meu cap divagui una estona. Una bona professional de l’escriptura em va dir l’altre dia que si no has d’escriure regularment millor que no comencis un bloc, però ella juga a la lliga pro, jo només sóc amateur, i els amateurs escrivim quan podem i ens ve de gust. I la veritat és que no en tenia gaire ganes darrerament fins fa qüestió d’una setmana, i ara us explico per què.

Avui he aprofitat el dia de festa per permetre’m una frivolitat femenina: me n’he anat de rebaixes. Podia haver anat a veure una exposició, llegir el diari tot fent un cafè sense interrupcions, però no: he preferit sotmetre’m a la tortura d’anar de compres només per adonar-me que després de Nadal he augmentat una talla més -sí, tota una bellesa interior encapsulada en un cos de Bridget Jones, què hi farem: els anys no passen en va i la meva genètica és una cabrona- i us preguntareu “i t’has d’agafar un dia de vacances per autoinflingir-te tal dolor?”. Ho confesso, odio anar de compres, m’atabala la gent i les venedores, però en el fons sóc una coqueta i necessito aquell estat mental obert i despreocupat que només donen els dies de vacances per mirar-me el mirall de l’emprovador i pensar que una talla 36 no té el cul “respingón” que cal per donar-li a aquell vestit un cert encant. L’autoengany requereix temps.

L’altra raó per la qual m’he autoregalat aquest dia és que per Nadal els reis no em van portar res. No ho dic amb to de pena, des que les feres van aparèixer en escena el Nadal és la seva festa, no la meva. Jo em regalo coses durant tot l’any, i ells viuen aquestes dates amb una màgia que jo fa temps que he perdut. No em malinterpreteu: no sóc d’aquelles persones que odien el Nadal, al contrari, com a atea declarada (o agnòstica, el debat intern encara no està resolt) sóc una plena defensora de totes les festes cristianes del calendari català, i de les que no en són també: Halloween m’apassiona (trobo que li suma, no li resta res a la castanyada), i si hi hagués certa tradició tampoc no m’importaria celebrar Hanukkah o l’any nou xinès. M’encanten les celebracions socials, tinguin l’origen que tinguin. Trobo que en general són moments que treuen el millor de les persones. Quan era més jove però ja prou gran per saber que els reis eren els pares, seguia celebrant el Nadal amb la mateixa il·lusió que abans, sense la màgia, però amb el gust de passar unes vacances en família en què cadascú intentava treure el millor d’un mateix. Em cansa el discurs dels incrèduls que no paren d’invocar la falsedat dels valors del Nadal només per Nadal, al·legant que cal aspirar a la pau i a la bondat tots els dies de l’any. Sincerament, aspirar a uns valors, tenir-los com a full de ruta, no vol dir que cada dia de la teva vida pugis treure el millor de tu… no som sants, sinó persones amb totes les febleses que això comporta i que ens persegueixen tot l’any.

Tanmateix haig d’admetre que aquest any, potser per primer cop a la vida, no he viscut el Nadal amb la il·lusió que solia impregnar les festes els anys anteriors. Aquest any, un mes abans de festes, les feres es passaven el dia recitant els poemes que cada any els fan aprendre de memòria a les escoles. Una cançó en particular, la que se suposa que han de cantar el dia de la cavalcada de reis, va desencadenar una reacció inaudita en mi. La cançó diu el següent: “amb la llum del fanalet, jo aniré a veure els tres reis, perquè portin moltes coses, pau i joia a tots els nens”. Cada vegada que sentia les paraules “pau i joia”, talment com un tic nerviós, els meus músculs facials dibuixaven un somriure cínic.

Ja ho he dit: ja no sóc capaç de veure ni en un futur llunyà un escenari en què hi pugui haver pau i joia tot al món. Vaig tard, ja ho sé: Ha calgut que passés dels trenta-cinc anys per convertir-me en una cínica més. I no m’agrada gens. Només els cínics miren les misèries del món i no fan res per canviar-les perquè no creuen que els problemes del món es puguin resoldre. Els cínics són nihilistes, pessimistes i el major enemic contra el canvi social. Són els que veuen el món i decideixen que si el món està a punt de petar millor que ens agafi prenent unes tapes i una copa de vi. I això és molt trist. En el meu cas és pitjor, perquè són una espècie nova anomenada cínics amb remordiment de consciència: reciclo, malgrat que pensi que el canvi climàtic és inevitable i que alguns insisteixin a dir-me que tant hi fa que jo separi a casa perquè llavors tot va a parar al mateix lloc; segueixo religiosament votant a cada elecció, tot i que cada vegada sóc més del parer que tots els polítics pertanyen a una mateixa espècie de depredadors socials. I sí, segueixo celebrant el Nadal, perquè tot i que a mi cada vegada em costa més creure que el món tira endavant en la bona direcció, penso que ho dec a les meves feres.

Jo ja no creuré en la pau i la joia del món, però mentre les generacions que pugen tinguin tota una colla de valors incrustats en el seu ADN, el canvi social serà possible. I cada any picaré fort el tió i cantaré “pau i joia a tot el món” fins que em quedi sense veu, només perquè els meus fills s’ho creguin. I pregant com ho fem els ateus, sense dirigir-nos a cap Déu en particular: “si us plau, que no passi, si us plau que no passi”, perquè d’aquí vint anys vinguin els meus fills i no se sentin enganyats, decebuts, parcialment desil·lusionats quan sigui el Nadal i passin els tres reis amb un tractor patrocinat per la fleca d’un poble qualsevol i se sentin igual que jo aquest Nadal a la cavalcada.

Foto: Chris Devers CC BY-NC-ND 2.0

Però aquest sentiment va ser fa unes tres setmanes. En fa dues, va passar una cosa que va esborrar el somriure cínic del meu rostre. El meu veritable regal de Nadal. Parlo de la projecció per televisió del documental Ciutat Morta. No cal que us en digui res, per poc que hagueu seguit els mitjans aquests dies us n’haureu fet uns farts de sentir-ne parlar i escotar crítiques a favor i en contra de tot: els fets, els protagonistes, el documental en si, etc. No vull entrar en el debat. Només vull parlar d’un fet tangencial en aquest debat, perquè hauria pogut passar amb la projecció d’aquest documental o amb qualsevol altra, però és el que a mi m’importa. Us poso en antecedents: Jo no en sabia res, de Ciutat Morta: ni de la polèmica que arrossegava la projecció del documental ni tan sols del fets del 4F que narra. Però de cop en van parlar als mitjans i em va picar la curiositat. I quan l’anunci de la censura dels famosos cinc minuts es va encendre com la pólvora per totes les xarxes socials, la curiositat encara va ser més gran. Aquella nit amb vaig posar davant de la televisió, disposada a escoltar tot el que aquest documental hagués d’explicar. Després de la projecció vaig experimentar por real. No podia creure que uns fets com els que explica haguessin pogut passar a Catalunya, i se m’encongia l’estomac de pensar que jo podia haver estat una Patricia, en el lloc i el moment equivocat i acabar com va acabar ella. I el dia següent vaig escoltar la ràdio, i vaig veure la televisió i vaig quedar-me gratament sorpresa que un documental passat al Canal 33 hagués pogut sumar un 20% de quota de pantalla, gairebé 600 mil espectadors pel que sembla tan espantats i indignats com jo mateixa. Més de mig milió de persones sortides de la seva lletania, indignades amb l’aparell de l’Estat pel que havia succeït i amb els mitjans per haver-li donat el tractament que li havien donat als fets fins aleshores. La censura dels cinc minuts havia estat com la bufetada que ens calia a tots per fer-nos més persones, i les xarxes socials el catalitzador perfecte d’aquesta mala llet. Després de la projecció, el circ de sempre: d’una banda i de l’altra, els mitjans llançats a la nova notícia com voltors oportunistes. Però ja tant li fa. Tant li fa si hi va haver test o no, si en lloc d’una Patricia hagués estat una Cristina, i ni tan sols que no hagués passat a Barcelona sinó a Esplugues. Es va cometre una injustícia com una catedral i la gent, almenys un nombre elevat de persones que jo creia tan cíniques com jo, es van revoltar, ni que fos per unes hores, amb la seva pròpia consciencia. A mi m’han tret el somriure cínic de la cara pel que queda de mes i m’han recarregat les bateries de la fe en les persones. Amén.

Post 11. [Vacances] en família

Després d’una pausa força llarga de vacances, reprenc el blog amb el post que vaig començar a escriure a l’inici del viatge familiar. I dic “començar” perquè no hi ha hagut pausa suficientment llarga en què estigués prou relaxada mentalment i física per acabar-lo fins ara. Així doncs heus aquí el primer post de setembre:

Vacances en família és el que es coneix com a oxímoron: Dos termes conceptualment oposats. Al menys si la família està integrada per dos menors de cinc anys. En el meu cas, podem parlar més aviat de “viatge” a seques –sobretot interior- o principalment de periple. No em ve de nou: fa gairebé cinc anys que sé que és així. Cada agost des de fa un parell d’anys em sento com la guia de viatges organitzats que treballa perquè els turistes del grup, en aquest cas dos proto-homes que amb prou feines arriben al metre d’alçada però molt més exigents i descaradament més esgotadors que el turista mitjà, gaudeixin d’una aventura calculada al minut. Aquest any ens hem animat de nou a viatjar amb autocaravana. Ja fa un parell d’anys que vam fer la prova pilot. Una experiència que l’any següent no va tenir continuïtat perquè vam considerar que viatjar amb una casa mòbil de pocs metres quadrats amb dos marrecs amb bolquers no era encara el format òptim. Però com que la memòria és molt curta i els nens ja són més grans aquest any ens hem animat de nou. Ja diuen que l’ésser humà és l’única espècie que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra… Aquesta vegada he hagut d’assumir el que ja intuïa i no volia creure’m: no és que el format autocaravana no sigui l’idoni, sinó que les vacances, en el format que sigui, no seran vacances mentre els més petits no hagin passat el parvulari o, si m’estires, la pubertat. Si més no, les vacances tal com jo les entenia fa uns anys quan la meva vida era menys complicada: tant hi feia la destinació o la modalitat, el que caracteritzava les vacances d’abans era la despreocupació total, el dolce fare niente, les llargues sobretaules i posteriors migdiades, d’aquelles que et lleves amb la musculatura entumida com si t’haguessis aixecat d’un coma de vint anys, o les lectures d’estiu parapetada al jardí de casa els pares a la tarda, o fins ben entrada la nit, perquè al matí següent tenies la sort de llevar-te quan el cos havia decidit que ja en tenia prou. Nostàlgia sento, sí senyor, d’unes vacances que no són ni de bon tros el que se’n pot concloure d’aquests nou dies a la carretera.

Amb això no estic dient que no m’agradi fer ruta i saltar de càmping en càmping. Em diverteix enormement el codi existent entre els autocaravaners de saludar-se cada vegada que coincideixen en un punt remot del mapa de carreteres europeu. Com si pertanyessin a l’Alfa Beta Gama de la universitat de la vida routard. L’autocaravana té els seus pros i els seus contres, però en general, provar de fer més de dues hores de ruta amb dos marrecs, en el meu cas, és el més semblant que deu haver viscut una hostessa de vol comercial qualsevol amb uns passatgers com els integrants de Toy Dolls col·locats de metamfetamines fins a les celles. Després d’una hora de carretera no hi ha conte, joguina o tauleta que impedeixi l’inevitable: que l’un o l’altre o els dos s’intentin deslligar de la camisa de força que representa la cadireta infantil per llançar-se veloçment al llit del fons de la caravana. Llavors comença l’etapa de monitora d’esplai curtida mirant de buscar la fórmula que serveixi ni que sigui deu minuts per mantenir-los asseguts mentre va pensant quin altre joc pot servir perquè les feres aguantin una mica més a la cadira i puguem avançar uns quants quilometres més fins arribar a la propera parada. A tot això cal sumar-hi els “tinc pipis” en mig del no-res cinc minuts més tard d’haver fet una parada tècnica, i els “tinc set”, “tinc gana” i els “quan arribarem?” que se succeeixen al llarg de tot el recorregut. És curiós sentir les frases, tantes vegades pronunciades per un mateix en el mateix context de vacances, i més curiós és sentir com repeteixes les mateixes frases poc convincents que els teus progenitors et repetien incessantment i que tant et molestaven. Hi ha coses que no canvien. I un petit consell que puc donar-vos després de tants dies de ruta: ni parlar-ne d’asseure els petits l’un al costat de l’altre ni que sigui per uns minuts: no has ni acabat de somriure pensant que bé que es porten els dos germans, quina sabia decisió haver tingut els dos fills en un interval de temps tan poc sensat, que el joc esdevé una baralla amb desenllaç dramàtic i crit de cantant metal. Per aquest ordre. El nom d’aquest blog no havia adquirit tant de sentit com en els darrers dies.

Quan finalment t’instal·les en un càmping, i Déu vulgui que t’acceptin amb aquest tros d’autocaravana sense haver reservat plaça amb anterioritat, per allò intentar reviure aquells aires d’improvisació dels viatgers motxillers d’etapes passades, és hora de pensar quines activitats podràs fer el dia següent amb la casa a sobre. I no és cosa fàcil tenint en compte les dimensions de la casa rodada, inversament proporcional als carrerons dels poblets pintorescos del sud de França. No t’hi dediques massa estona, perquè arriba el moment d’iniciar les rutines de bany i sopars que faries igualment si estiguessis a casa, amb l’excepció que aquesta vegada, per no molestar la rutina de son dels nanos, et toca netejar plats cent metres més enllà, a l’àrea de serveis. S’hi troba un gran ventall de nacionalitats en els càmpings de França: belgues, alemanys, francesos… cap espanyol, curiosament. No em molesta pas compartir la quotidianitat amb gent desconeguda, no us penseu, els càmpings són com un estudi antropològic a petita escala: no he conegut persona, de la nacionalitat que sigui, que netegi els plats de la mateixa manera. I s’agraeix veure el gran nombre d’homes que s’ofereixen a rentar la vaixella de plàstic d’Ikea o fer la bugada just a les piques del costat. La verdadera revolució de sexes es troba en els càmpings. Ara, res m’ha sorprès tant com les megatendes de campanya a l’estil de l’òpera de Sidney que la gran casa Quechua ha posat a l’abast de la família mitjana assídua dels càmpings; enriu-te’n de la tenda canadenca que omple els records de la meva infància fins que vaig tenir el privilegi en plena pubertat de gaudir de les comoditats d’una caravana de segona mà!

En fi, que quan finalment poses els nens al llit, que has de muntar cada vegada que arribes a un lloc nou tot baixant una plataforma que queda just a l’alçada del “menjador”, si a fora fa massa fred per mirar les estrelles -que és el que ha passat en aquest estiu tant calorós que hem tingut- has d’esperar que les criatures dormin per poder fer una mica de vida normal dins de la caravana. I, creieu-me, costa mantenir els ulls oberts passades les deu quan els nens finalment cauen rendits per mirar una de les pel·lícules que has estat buscant amb tant d’amor en la preparació de les vacances, o passar ni que sigui una pàgina de la maleta de llibres que has seleccionat curosament per intentar fer cabre tot l’equipatge en el mateix espai. Sobretot sabent que el matí següent, tan bon punt surti el primer raig de sol (que sol ser d’hora a l’estiu) res no impedirà que els marrecs ocupin el jaç matrimonial i acabis enxovada amb la cara a frec de la paret. Resultat: una sola pel·lícula visualitzada en tot aquest temps i ni un sol llibre llegit, ni tan sols el text de la contraportada. No puc dir el mateix de les pantalles passades del Candy Crush. L’any vinent Déu vulgui que els puguem enviar quatre dies de colònies. Ho dic pensant en totes les vivències i amics que se n’enduran, és clar.

Post 10. Oda al plor

“Qui ne pleure pas, ne voit pas”, Victor Hugo, Les Misérables

Avui vull reivindicar el plor. No un plor qualsevol: no el plor emotiu, el que ens agafa a algunes (i més rarament però en increment, a alguns) quan presenciem una escena tendra -ja sigui real o de pel·lícules amb una melodia minuciosament escollida- ni tampoc el plor nostàlgic o de tristor. D’aquests també en tinc ocasionalment. Bé, darrerament tinc un gran repertori dels primers més que dels segons. Abans amb prou feines plorava. Però d’ençà del primer embaràs que em passa sovint. Pensava que era una cosa passatgera: només un desordre hormonal que passaria arribat el part, però un parell d’anys després de tenir la segona fera la cosa persisteix. Algunes coneixereu bé els símptomes que precedeixen aquest tipus de plor: sense avís previ i de forma brusca notes una inflor al pit, com si tinguessis més aire que el que els teus pulmons poden físicament contenir. Llavors l’aire es condensa i es converteix en aigua mentre et puja cap a les conques dels ulls. Arribats a aquest punt ja saps que no hi ha retorn, part de l’aire s’escola cap a l’àrea bucal esperant la més mínima senyal exterior per emetre un so gutural que a moments pot ser marcadament fort, tot i que una part molt debilitada del teu cervell, la cognitiva, faci els possibles per esmorteir-lo en contextos on hi ha públic. La senyal la sol desencadenar l’acció de “muntanyes amunt” de la mucositat que de sobte se t’acumula als narius i llavors és qüestió de segons abans que dels teus ulls caiguin unes llàgrimes espectaculars. És una reacció irrefrenable: la inflor al pit s’incrementa exponencialment i l’única cosa que l’apaivaga són més llàgrimes torrencials descendint com cascades per la dermis facial. He d’admetre que al principi me n’avergonyia. Odio la percepció de vulnerabilitat que rodeja una reacció tan natural, però el que més m’inquieta és que es tracta d’un plor no motivat per cap qüestió personal, cap lligam que et vinculi a la situació que t’ha provocat el plor. Els camins de l’empatia són inescrutables. Pel que sembla aquest és el plor reflex i és un 98% d’aigua.

Crying self portrait de Natasha Robinson

Però el plor de què jo vull parlar és un altre, no el que ve de fora cap a dins sinó del que va de dins cap a fora: des del més profund de les nostres entranyes i que neix d’una sensació personal de total impotència, quan ens sentim desbordats o estressats. Aquest plor el pot desencadenar la situació més inversemblant, i estic pensant en una bona amiga, fa molt de temps, a qui li va agafar un d’aquests brots incontrolables de plor només veient un avió circulant per sobre de la ciutat. És gairebé poètic: hauria pogut ser un ocell, és igual, era com es diu popularment la gota que va vessar el vas.

Aquest sí que és un plor sa i terapèutic. I no ho dic només jo per experiència personal. Els hipocràtics ja tenien la intuïció amb la teoria dels humors: les funcions cognitives i emocionals són manifestacions del cervell, i les llàgrimes la manera de purgar el cos d’un desequilibri d’aquest òrgan. Molts segles més tard, va aparèixer un bioquímic expert en el plor anomenat William Frey, de Minneapolis, que va descobrir que les llàgrimes emocionals, no les de reflex o empàtiques, contenen hormones de l’estrès: la corticotropina o ACTH. Curiosament, un dels efectes d’aquesta hormona és l’augment de la producció d’andrògens, “l’hormona esteroide que estimula o controla el desenvolupament de característiques masculines en els vertebrats” (cito textualment de la Viquipèdia). Potser per això s’ha estès la creença que plorar és de nenes. L’altra raó és que algú s’ha dedicat a calcular estadísticament quantes vegades ploren homes i dones i, tant per freqüència com per durada del plor, les dones sembla que guanyem. També és veritat que els humans som l’única espècie animal que plora, amb la qual cosa plorar també ens fa més persones.

En qualsevol cas, plorar per estrès (o sanglotar en el meu cas), a més d’alliberar corticotropina, elimina altres toxines nocives per al cos humà, i alhora estimula la producció d’endorfines. Per això després d’una gran plorada ens sentim tan bé. Resumint, i dit d’una manera menys científica: quan plorem ens desfem d’aquestes emocions que ens angoixen de veritat. És eficaç i és millor que l’alternativa que em passa pel cap per combatre l’estrès: la teràpia del riure.

Però el riure, és realment terapèutic? Doncs com tot, depèn del tipus de riure que tinguem. Us recomano la lectura d’un article titulat “Why do humans laugh? (Hint: It’s rarely because something’s funny)”, de Peter McGraw i Joel Warner, autors d’un llibre que versa sobre la mateixa temàtica: The Humor Code: A Global Search for What Makes Things Funny. Si us fa mandra, o no esteu d’humor per la llengua de Shakespeare, jo us el resumeixo.

Fa uns anys, un tal Robert Provine es va dedicar a analitzar les situacions que ens feien riure quotidianament. Sorprenentment, Provine va descobrir que riure per coses que trobem divertides ens passa en menys del vint per cent de les vegades que ho fem a la nostra vida. La resta de temps, utilitzem el riure com una eina més de la comunicació que establim amb els altres. Això explicaria per què tendim a riure en grup però rarament ho fem quan estem sols.

Uns anys més tard, el 2005, el Quarterly Review of Biology va publicar un article de Matthew Gervais i David Wilson. L’article recuperava les recerques del segle XIX fetes per Guillaume Duchenne, que va donar nom al tipus de somriure espontani i genuí que emetem quan alguna cosa ens fa gràcia. Aquest tipus de somriure primerenc, que compartim amb altres espècies animals, és una senyal que tot funciona amb normalitat, que no hi ha perills i que les nostres necessitats bàsiques estan cobertes. Per tant, és un bon moment per jugar i socialitzar, és un bon símptoma. Segons aquests autors, el segon tipus de riure, que és també el més habitual, és una forma evolucionada del primer apareguda uns quants segles més tard. Sorgeix de la capacitat que tenim per imitar l’altre tipus de riure en benefici propi (o dels que ens envolten) per manipular als altres. Aquest tipus de somriure sol aparèixer -i cito literalment l’article- “en contextos de caràcter agressiu, nerviós o jeràrquic, i funcionen com una senyal per apaivagar, per manipular, per burlar-se, o per subvertir”.

Per tant, més que una reacció espontània a les situacions o les històries que trobem divertides, el riure és una eina de comunicació més que utilitzem tant si estem bé com si estem malament: Riem per expressar que estem alleugerits, alegres, avergonyits, nerviosos, confosos, però també en situacions en què així ho marquen les pautes de comportament socialment establertes, o bones maneres. Ah: per no deixar-nos el meu preferit, el riure diabòlic: “muahhaaahhh!”.

Una antiga companya de feina em va explicar l’atac de riure histèric que li va agafar en un molt mal vol tornant de viatge de final de carrera a Cuba. A diferència de la resta de passatgers que van deixar-se portar per la cridòria indiscriminada i generalitzada, aquesta noia va optar per riure a cor que vols davant de la idea de morir estampada en ple oceà Atlàntic. Un altre cas bastant més dramàtic, i del qual també parla l’article de McGraw i Warner, és el brot epidèmic de riure que va ocórrer a l’actual Tanzània l’any 1962. L’epidèmia de riure -o omuneepo, com la van batejar els tanzans- va començar en un internat de les missions a Kashasha. Les rialles van començar amb tres nenes i es va estendre per tota l’escola en qüestió d’hores. Es van documentar casos en què el riure podia durar unes hores o fins a 16 dies en alguns afectats. Val a dir que cap dels mestres es va veure afectat, però l’escola va haver de tancar per la impossibilitat de realitzar les classes amb normalitat. Quan els estudiants van tornar a casa, l’epidèmia es va estendre per tots els pobles. No es va poder establir la causa del brot d’histèria col·lectiva, i sembla que a posteriori més d’un ho ha intentat, però quan l’epidèmia finalment es va calmar uns mesos més tard, el nombre de persones afectades per l’atac de riure rondava el miler de víctimes.

Tota aquesta parrafada només és per dir que el riure a més de no ser sempre terapèutic, pot arribar a ser patològic. Però el tema d’aquest text era el plor com a mètode terapèutic per combatre l’estrès. Perquè el riure no em serveix com a mètode. Només un vint per cent dels riures que emetem són del tipus Duchenne, és a dir, espontanis i generats com a resposta a un estímul que trobem divertit. Ha de ser d’aquest tipus per tal que el nostre cos alliberi endorfines. Però fins i tot si es tracta d’una riallada honesta i sincera, no ens netejarà l’estrès del cos, no alliberarà les angoixes i les emocions que ens el provoquen, sinó que les amagarà com si ens prenguéssim un Prozac i tard o d’hora les angoixes i les pors apareixeran altre cop a la superfície: el riure és el nou opi del poble.

El plor no té tanta bona premsa com les versions “guais” i positives de combatre l’estrès, però és l’única que ens obliga a fer una mirada honesta cap a dins, a fer un treball d’introspecció profund per intentar ordenar les idees i les emocions. Plorant traiem tots els mobles de la casa i quan sentim que ja ho hem buidat tot ens trobem en el moment d’anar ordenant els mobles de nou, quedar-nos els que volem i prendre la decisió conscient d’aquells que no volem més. El plor, la purga del cervell com deien els hipocràtics, ens dóna la força per encarar el problema que ens ha provocat el plor amb una llum i una energia renovades. O sigui que ploreu, ploreu a cor que vols, perquè com va dir Golda Meier “those who do not know how to weep with their whole heart don’t know how to laugh either”.

 

 

 

 

Post 9. De reis i princeses

He fallat a la cita setmanal durant dues setmanes, en contra del compromís que havia adquirit amb mi mateixa. Mea culpa. Però els darrers esdeveniments de l’actualitat, lluny de motivar-me, m’han deixat atordida i m’han tret les ganes d’escriure. És tal el nivell d’indignació per la successió de despropòsits de la política nacional que he preferit ofegar les penes jugant  al Candy Crush, amagant el cap com un estruç… i mira que havia aguantat fins ara! En fi, sant tornem-hi.

És ben estesa la creença, sobretot entre la població més vella –i entre alguns joves romàntics també- que qualsevol temps passat va ser millor. No crec que sigui veritat, almenys no és veritat si parlem de la vida en general per a les dones. No parlo de les dones de Ghana, de Nicaragua o del Pakistan. Parlo de les dones de l’Estat espanyol, que som molt donades a criticar la situació de les dones en terres llunyanes, particularment dels estats confessionals musulmans, però que manquem de la memòria històrica necessària per comparar la manera com vivien les nostres àvies amb la nostra situació actual. Centrem-nos en temes materials que han canviat radicalment l’organització quotidiana de les unitats familiars: coses tan mundanes com la democratització de les rentadores i altres electrodomèstics que han facilitat la realització de tasques que ocupaven tant de temps en el dia a dia de les dones abans de la seva incorporació al món del treball, però també de l’aparició d’utensilis que ara assumim amb tanta naturalitat com les compreses higièniques o els tampons. Encara recordo l’anècdota que m’explicava la meva abuela quan encara no li fallava el cap de com evitaven els atacs freqüents d’escurçons quan tenien la regla i havien de netejar la roba al riu, tant sota el sol sufocant dels estius andalusos com en els freds dies del període hivernal (sí, a Andalusia també hi fa fred de valent en algunes regions). Més important encara: la normalització -i fàcil adquisició- de mètodes anticonceptius per tal de dur a terme una planificació familiar, eufemisme per “tancar l’aixeta” de l’incessant encadenament d’embarassos durant la seva vida fèrtil. Sovint penso que sóc molt afortunada d’haver tingut parts sense risc per a la meva salut i també de superar la trentena (a camí de la quarantena) amb totes les meves dents. Aquesta societat de fa quatre dies tenia dites tan reveladores com “la casa en què governa la muller, no sol anar bé”, “la dona llesta i callada, de tots sempre és estimada”, “la dona que és ben casada, no té sogra ni cunyada”, “la donzella recatada serà mol bona casada”, i – la meva preferida- “no t’agradin les dones, que freqüenten aplecs i bodes”. Qualsevol que s’aferri a un passat romàntic dedueixo que és la reencarnació d’un jove aristocràtic de la Meseta.

Dit això, m’agradaria posar les coses amb perspectiva: Sí, la situació de la dona ha millorat notablement, la carrera cap a la igualtat dels últims cinquanta anys ha estat vertiginosa. Però, ai las, encara queden molts fronts en els quals la batalla no està ni de bon tros guanyada. El problema primordial és que per guanyar la guerra cal lluitar contra concepcions tan integrades en l’esquema mental d’homes i de dones que fins que el canvi no impregni els fonaments de la nostra concepció de gènere, com cala l’alcohol en aquests pastissets borratxos, rarament farem un pas endavant.

I us preguntareu a què ve tota l’empanada mental que he escrit fins ara. Doncs molt senzill: tot porta a col·lació de la recent, per alguns molt celebrada, coronació de Felip VI. Perquè en aquest darrers dies la premsa anava plena d’articles d’opinió a favor i en contra de la monarquia, de la legitimació d’una institució clarament predemocràtica, de la necessitat d’un referèndum per validar-la, però he trobat a faltar la veu de les feministes en tot aquest enrenou. I si n’hi ha hagut, clarament no ha donat grans titulars. M’explico: tota la polèmica s’ha centrat en la dicotomia monarquia parlamentària o república. No me n’amagaré: sóc republicana fins a les darreres conseqüències i m’ha fet molta gràcia sentir arguments de partits autoproclamats progressistes que defensaven a capa i espasa la figura del “preparado” davant de la possibilitat que en un estat republicà algú com Aznar pogués arribar a cap d’estat. I això és simptomàtic d’una ciutadania que no es creu la democràcia, perquè si estàs a favor de la república, hi estàs independentment de la forma que prengui aquest estat. A més, en una república, en el cas que el cap d’estat no doni la talla perquè no sigui suficientment campechano, tens l’opció de canviar-lo via urnes a períodes establerts per llei i no te l’has de menjar amb patates a ell i a tota la seva descendència, perquè, cal dir-ho, la planificació familiar no ha arribat a la noblesa d’aquest país. Però això són figues d’un altre paner.

Centrem-nos ara en la monarquia. Perquè posats a consolidar-la com a forma d’organització política, a ningú li ha passat pel cap modernitzar-la. És a dir, s’ha creat una llei a corre-cuita per permetre la ràpida successió de Felip VI, però entre els progres que la defensaven no he sentit veus que diguessin: “espera un moment, per què hauríem de fer rei Felip VI? Per què no podem fer una llei que permeti a la germana gran assumir el tron?”. Aspirar de la nit al dia a tenir una república era tot un somni: bonic però poc realista. Però posats a seguir amb la monarquia, per què no demanar que estigui a l’alçada dels canvis dels súbdits (que no ciutadans, deixeu d’enganyar-vos) a qui representen?

S’ha parlat, i es parla encara, del duet Felip VI i Leticia com una parella actual (a més de preparada). Ella, la Leti, és una dona moderna, educada, amb un divorci a les esquenes. I que fa una dona moderna com ella? Assumeix el paper de dona consort, la que està allà per donar un cop de mà al seu marit, a lluir tipus i quedar bé. Sincerament, ha fet més mal el paper de la Leticia a l’emancipació de les dones d’aquest país que qualsevol de les reines consorts que la precedien. Perquè ella ha decidit voluntàriament ser l’ombra d’un home. I no em vingueu amb collonades d’aquestes que “darrere d’un home hi ha sempre una gran dona” donant a entendre que som les que maneguem les castanyes. No és veritat. Ni a la monarquia, ni als partits, ni a les organitzacions empresarials. La dona és encara ciutadà de segona, acompanyant lleial, mares, o dones a seques, submises, sacrificades. I què no dir de les infantes: d’acord que una d’elles sembla que no hi és gaire i que l’altra potser està emmerdada fins a les celles en el cas pel qual està imputada. Però també elles han assumit el seu paper.

Mireu què us dic: posats a defensar una institució indefensable sota cap argument democràtic i progressista, si el rei campechano, o fins i tot l’actual rei hagués remogut terra i aire al congrés perquè es passés una llei que permetés cedir el seu tron en benefici de la pubilla de la casa reial, fins i tot jo, en un moment de debilitat i sensibilitat nyonya, m’hauria posat a defensar la monarquia. Però desenganyem-nos, la monarquia és encara un vell reflex de l’essència d’aquesta societat. La mateixa societat que estableix per llei que l’art ha de pagar menys IVA que les compreses sanitàries femenines: same old, same old.

Post 8: un hipopòtam, dos hipopòtams, tres hipopòtams

Altre cop a l’aeroport. No fa ni vint-i-quatre hores que prenia el vol d’anada amb la ressaca per les poques hores de son de la nit anterior. No dormo gens bé la nit abans d’un vol. No sóc jo: és el meu cos que es revoluciona com ho faria un nen petit quan li poses un plat de verdura per dinar i no li agrada la verdura: “altre cop?”. I m’ho recorda a cada hora, com un rellotge. La cafeïna del primer cafè del dia no em fa sentir millor, però em permet moure’m automàticament, rítmicament fins i tot, en el ritual previ a la sortida: fes la maleta, reserva un taxi, no t’oblidis del raspall de dents o del raspall a seques, com l’última vegada, intentant que l’assecador de l’habitació de l’hotel, de potència minsa, faci una funció que no es la seva. La crema desmaquilladora també, que no et passi com l’última vegada, traient una capa de cinc mil·límetres de negror sota els ulls amb el xampú de l’hotel aplicat com una crema, i la inevitable coïssor posterior que va convertir els cinc mil·límetres negres en dos de vermells d’irritació.

Sóc incapaç de pensar amb claredat quan haig d’agafar un vol. És com si el meu hipotàlem prengués control total sobre les funcions del lòbul frontal. Els primers minuts dins de l’avió intento racionalitzar la situació repetint com una lletania tots els arguments que se m’acudeixen sobre la seguretat de l’aviació comercial europea: és més probable morir d’un accident de cotxe que en un avió, les turbulències són inofensives… els avions pràcticament poden volar sols…. Això que tens és només por, por irracional… però llavors l’hipotàlem s’imposa i tota una colla de contraarguments envaeixen el meu cap: diga’ls-hi als passatgers de l’avió de Spanair… i l’avió ni tal sols s’havia aixecat uns metres de la pista!… El cinturó de seguretat només serveix per poder identificar els cadàvers… Pànic total. Llavors el personal de cabina comença el ritual de les instruccions de seguretat. És curiós com un ritual que explica precisament el procediment a seguir en una situació catastròfica em pot tranquil·litzar tant. No m’agrada viatjar amb gent que es posa a xerrar amb mi des d’un bon principi. No em deixen sentir el ritual. I si els indico tan diplomàticament com m’és possible que vull escoltar el que diu el personal de cabina em miren encuriosits, en el millor dels casos. Però llavors acaba el ritual i l’avió comença a moure’s. Se m’accelera el ritme cardíac, em suen les mans, em costa respirar, se m’oprimeix el pit. I miro al voltant amb incredulitat. Com pot ser que tots els que estan al meu voltant no s’adonin que ens dirigim inexorablement a una mort espantosa? “No ens passarà res”, pensen, però cada any hi ha accidents d’avió amb víctimes mortals. A algú li ha de tocar. És pura estadística. I llavors veig els passatgers que s’asseuen al seient i automàticament cauen adormits, com els voluntaris dels espectacles d’hipnosi que feien al càmping de la platja quan jo era petita: “slip! dipandipa” amb un accent empordanès que intenta emular el d’Oxford davant d’una audiència de guiris cremats pel sol. Quina falta de respecte per la vida!

Així que l’avió comença a enlairar-se començo el meu propi ritual: compto hipopòtams per dintre: “un hipopòtam, dos hipopòtams, tres hipopòtams, quatre hipopòtams”. I així fins a cinquanta. Si als cinquanta no ens ha passat res, la respiració s’estabilitza i el ritme cardíac torna a la normalitat. Almenys fins a l’hora del previsible aterratge. Algú molt estúpid, o terriblement cabró, va tenir la brillant idea d’explicar-me amb tota colla d’arguments irrefutables que l’aterratge és una maniobra molt més arriscada que l’enlairament. No recordo cap dels arguments. Només que en l’aterratge tens més possibilitats de morir. I cada vegada que hi penso, se m’acut que hauria d’haver agafat un seient anterior a les ales. Perquè tothom sap que en cas mortal sobreviuen només els de la part anterior de l’avió. O això és el que se m’ha quedat gravat a la ment i no ho poso en dubte. El mètode no és meu, per cert. És el truc que li va ensenyar a una amiga la seva mare quan agafava avions de petita. Un truc efectiu tant per a una nena de cinc anys com per a una donarra de trenta-sis. Què voleu que us digui: la por és irracional i els mètodes que la mitiguen no poden ser de cap altra manera. Podria resar el rosari, però els hipopòtams tenen molt més sentit en el meu sistema de creences actual.

I ara tornem a ser aquí. A l’aeroport. Per agafar el vol de tornada. No em cal comptar hipopòtams aquest cop. L’ampolleta de vi individual del bar impersonal d’aeroport fa el mateix efecte. No és que mitigui la por. Simplement em posa en un estat de total indiferència “Que ens hem de morir? Doncs vinga, que ens agafi una mica pet”. No se m’acut mai utilitzar aquest mètode a les anades per professionalitat. Però a la tornada, després d’una jornada laboral esgotadora, és un d’aquests petits plaers que em reservo. Aquesta copa no m’entumeix els sentits, al contrari, m’aguditza la visió, o el sentit de l’observació. El fet que no tingui wi-fi al mòbil també influeix. No queda altra distracció per passar les llargues estones d’espera a l’aeroport. Tant li fa l’aeroport: si París, Frankfurt o Londres. A les portes de sortida dels avions sempre trobes la mateixa fauna. Material antropològic de primer nivell: Els aeroports són una reproducció a petita escala de la societat.

Però centrem-nos en l’aquí i l’ara. Aeroport Charles de Gaulle a París, terminal d’Easyjet. Cal especificar, perquè en les companyies tradicionals la fauna és lleugerament diferent. A l’anada amb Air France hi havia el típic grup d’estudiants adolescents americans de viatge per Europa. Tecnològicament avançats, incapaços de mantenir una conversa sense el seu Smartphone d’última generació, fàcils de reconèixer perquè independentment de l’accent i l’estació de l’any vesteixen com si anessin a la piscina. Recordo bé el grup perquè la tutora que els acompanyava era de les meves. Els animals amb pànic a volar es reconeixen fàcilment. En el seu cas: ulls tancats amb tanta força que provoquen caparra als dos minuts. Braços en tensió agafats al braç del seient i les mans col·locades com si fossin urpes: si l’haguessin intentat aixecar en aquell moment se li haurien arrencat les ungles. Molt de treballador de multinacional, també, i, no falla mai, la família que va cap a Eurodisney. Aquest vol de tornada és lleugerament diferent: Torno amb el mateix hipster de l’anada, qui sap si ell també ha perdut l’avió de l’anada per una estúpida normativa estricta sobre la documentació que cal portar… Li fot el rotllo al veí innocent de torn, que escolta amb fascinació les virtuts del segon Iphone que es va comprar a Nova York. Aquí, a la cua de l’speedyboarding, hi ha una altre fauna: a la meva dreta, un entrepeneur jove i modernillo, de l’estil bon chic bon genre francès, és a dir, un pijo rematat amb aires de progre, molt francès: constitució ni prima ni grassa, però cos gens esportiu, amb una mica de panxeta que delata les soirées de festa regades amb alcohol, dits de pianista de no haver realitzat un treball manual en sa vida, roba cara però disposada de tal manera que sembla comprada en un mercat de segona mà, camisa lleugerament descordada, tallat de cabells ni massa llarg ni massa curt, d’aquests que permet remenar-los amb un aire interessant mentre acompanyen una veu amb to igual d’interessant la conversa de l’smartphone, també d’última generació, i un passeig peripatètic. Val a dir que això de caminar aleatòriament donant voltes sobre un mateix no és exclusiu del pijos francesos, però aquesta cara d’estar de tornada de tot, sí. A l’esquerra, i en plena discussió, una empleada d’Easyjet parla amb un passatger que intenta encabir una maleta en l’espai que serveix per mesurar les dimensions reals permeses de l’equipatge de cabina. He vist la mateixa escena no sé quantes vegades. La mateixa cara d’indignació del passatger com si no s’hagués llegit el text que en lletra visible apareix al bitllet, i la mateixa cara de menyspreu de l’empleada d’Easyjet, la que està de tornada de totes les excuses que previsiblement ha sentit incomptables vegades. Em salva del desenllaç la crida per megafonia dels viatgers amb speedyboarding, la versió business dels vols low-cost que he decidit contractar per el mòdic preu de tres euros i mig. La parella de bon chic bon genre francesos m’acompanya, com no. L’speedyboarding consisteix a deixar-nos passar cinc minuts abans de començar l’embarcament per fer exactament la mateixa cua just a la porta de l’avió. Decididament, la propera vegada agafo el tren d’alta velocitat.

Post 7. Què carai ens passa?

Avui toca mullar-se. Fins ara he estat políticament correcta, o almenys, he publicat un tipus d’entrada neutra ludicofestiva, del tipus d’article que no deixava massa lloc a polèmica. Avui em toca fer d’advocada del diable i parlar del tema estrella de la setmana: el desallotjament de Can Vies.

Abans de començar, deixeu que deixi clar el meu “pedigree polític”. Em considero una persona progressista: a favor de l’educació i la sanitat públiques, partidària del casament homosexual i de tota la colla d’opcions considerades típicament d’esquerres. Si més no, les meves eleccions polítiques fins a l’actualitat han estat en aquesta línia. Ho dic perquè no se’m prejutgi quan faci la següent afirmació: Estic totalment en desacord amb les reaccions “progressistes” del desallotjament de Can Vies. I ara, abans que comencin a volar les granades, deixeu que entri en l’escala de grisos.

Abans que Can Vies fos notícia, desconeixia totalment la seva existència. Tampoc és estrany, no visc a Sants, però és veritat que tampoc freqüento les cases okupes del barri de Gràcia i, si m’hi paro a pensar, tampoc en conec cap. No vol dir que m’oposi al moviment: si una casa de titularitat pública està morta -més que temporalment desocupada- i l’ajuntament no dóna una resposta a la demanda reiterada de la ciutadania per a la creació d’espais on poder realitzar activitats de caràcter lúdic i cultural obertes a tot el veïnat, em sembla molt raonable que iniciatives com la de Can Vies es duguin a terme. Com bé he dit, desconec la tasca en particular de Can Vies en aquest sentit, però disset anys d’activitat i la resposta que ha generat al barri el desallotjament mereixen que li atorgui un vot de confiança. Poso l’accent a “espai ocupat per a activitats per al barri” i no per a espai ocupat d’ús individual, que és un altre tema que no té res a veure amb Can Vies, a la qual m’oposo totalment, i que respon a uns altres problemes que mereixen unes altres solucions.

Segons afirma l’Ajuntament, l’edifici suposava (ja abans de la seva ocupació) una amenaça, atès l’estat de salut de l’estructura. I sembla, segons el que he llegit als diaris, que el desallotjament s’havia anat posposant eternament per la delicadesa de tot l’assumpte en qüestió. Parlant en plata: perquè la reacció dels desallotjats seria la previsible. Posem que l’Ajuntament diu la veritat també. Posem que realment l’edifici és una amenaça latent que en qualsevol moment pot caure a terra. Jo sóc de les primeres que exigiria que es facilités un espai alternatiu, ni que fos provisional, i que el tiressin a terra. Ara bé, et planteges si l’Ajuntament deia la veritat quan, després de gairebé una setmana de manifestacions i aldarulls al barri, decideix, oh surprise, frenar l’enderrocament de l’edifici i tornar-lo a aixecar.

Però independentment de qui digui la veritat, si el personal de Can Vies o l’ajuntament, la guerra que han muntat ambdós bàndols s’ho val? Sincerament, jo penso que no. Per diferents raons: de naturalesa i de grau.

De naturalesa: Cap guerra, que és això en el que s’ha convertit Can Vies, s’ho val. No parlo de les manifestacions legítimes dels afectats. Mai, i repeteixo per si no ha quedat poc taxatiu, mai m’oposaré a la manifestació pacífica de qualsevol reivindicació democràtica. Entenem-nos, per reivindicació democràtica entenc totes aquelles que no incloguin reivindicacions xenòfobes, racistes o de qualsevol enaltiment de l’odi cap a cap a un grup en particular. Però parlem dels aldarulls violents: cremada de mobiliari urbà, de cotxes, d’unitats mòbils de la televisió pública, etc. Quin missatge hi ha darrere? El mobiliari urbà no representa les forces repressives de l’estat: és un bé públic que paguem tots (almenys els que paguem impostos) i que beneficia la ciutadania. El mateix val per a la unitat mòbil. No parlo dels costos que suposen per a la ciutadania, que també, és el fet que rebi sempre el que és públic. I no faig diferències entre mobiliari urbà, hospitals i escoles. Tot, absolutament tot, surt de la mateixa butxaca. I els que en pateixen les conseqüències no són mai les forces repressives de l’estat, sinó els veïns per a qui els “aldarulladors” de Can Vies s’han aixecat com a portaveus. Perquè, en essència, almenys sobre el paper, Can Vies és un espai creat pel i per al barri, oi? Llavors per què aquesta violència contra elements d’altres serveis que beneficien el barri, o la ciutat sencera?

Raons d’intensitat. Per què els desallotjaments okupes solen portar com a resposta aldarulls violents? Des de l’inici de la crisi, però ja bastant abans, l’Estat ens ha donat motius de sobra per respondre a certs atacs de l’estat de benestar de forma, no diré violenta, però sí revolucionària. Desnonaments de persones en situacions personals dramàtiques, per no dir tràgiques, retallades brutals de la sanitat i l’educació pública, retallades en drets laborals que ens fan tornar a l’etapa més fosca de l’inici de la revolució industrial, lleis sobre l’avortament que ens fan pensar en temps predemocràtics, d’una violència cap a la dona com no s’havia viscut en molt de temps. O parlem d’un fenomen més local: l’oposició al Barcelona World. Algú em pot dir la capacitat de convocatòria que han rebut les iniciatives de manifestació per algunes de les coses que acabo de mencionar? Eh que no? Per què amb prou feines han rebut l’atenció dels mitjans, i per què no? No pas perquè els mitjans no en parlin, sinó perquè la capacitat de convocatòria de les manifestacions ha estat la que ha estat, marginal en la majoria de casos. El personal sanitari de Madrid ens ha donat una bona lliçó de com es poden canviar les coses amb una ciutadania organitzada, però la veritat sigui dita, la major part de reivindicacions tenen poc poder de convocatòria, i això em preocupa bastant.

Una reacció com la de Can Vies per aquestes altres problemàtiques socials mencionades, prerevolucionària, no sé si seria justificable, però seria un bon termòmetre de la indignació que certes polítiques generen. I per què hem vist que les generen? Perquè un grup de veïns del barri no té un lloc on fer una birra els dissabtes? Perquè un ajuntament no els dóna un espai “de lluita” contra el mateix ajuntament? Siguem seriosos.

Malgrat tot, les vies de participació democràtica legítimes segueixen a la baixa. He estat la primera sorpresa i -perquè no dir-ho- esperançada que hi hagi una part de la població que pensi que l’establishment polític es pot canviar amb les mateixes eines que l’estat democràtic ens permet. Parlo de Podemos. Jo no els vaig votar, però em sembla fantàstic que hagi calat el discurs del seu emblemàtic líder, que diu una cosa així com que no esperem dels polítics que ens han portat en aquesta situació que canviïn les coses a millor per a la ciutadania. Tornar la política democràtica a la ciutadania; canviar la societat dels ciutadans, no de la casta política, des de la política.

Al final, de tot el que ha passat aquesta setmana, em quedo amb el post d’un amic al Facebook que, parafrasejant-lo, venia a dir una cosa així com que vivim a la Barcelona que acull el primavera Sound i les manifestacions de Can Vies. Tot plegat pur espectacle. M’agradarà veure quantes persones, d’aquestes que s’autodefineixen com a republicanes, es manifestaran avui per demanar el referèndum per a la continuïtat de la monarquia arran de l’abdicació del rei. Apostes?

Post 6. Breu història il·lustrada de les eleccions europees.

Si encara no us heu fet un fart de llegir sobre les eleccions europees, aquí teniu un breu sumari visual de com ha anat la cosa.

A Catalunya en Jonqueres està “que se sale”, i no és per menys:  ERC li ha passat la mà per la cara a CIU.

I els de CIU, que són pragmàtics, ara li demanen que entri al Govern per reforçar el procés i compartir el desgast del procés sobiranista.

El gran vençut és evidentment el PSC, que ha caigut estrepitosament. Tot i així, Navarro no parla de fracàs ni de temps per a l’autocrítica, sinó que parla d’un període per a la reflexió.

Joan Herrera anuncia el final del bipartidisme i declara la legitimitat d’Inciativa per exercir el tercer front d’esquerres a Europa.

Ciutadans guanya uns 100.000 vots i desgasta l’altre gran vençut en cinquena posició: el PP Català, amb una Camacho que no s’ha cansat de repetir en campanya que votar Ciutadans i UPyD és “votar independència i ruptura d’Espanya”, però sembla que ningú no li ha fet gaire cas.

Per la seva banda, Rivera, al cap de Ciutadans, amb dos escons, ensenya pit i assegura que l’expansió de C’s per les Espanyes és imparable.

A Espanya les coses no pinten tampoc gaire bé per als dos partits majoritaris. La patacada del PPSOE els ha restat 5 milions de votants a ambdues formacions, que no arriben al 50% dels vots, fet únic a l’Espanya democràtica.

Les reaccions no han estat les mateixes en un partit i en un altre. Mentre que en el PSOE el Rubalcava anuncia la seva retirada…

…i una Elena Valenciano que apunta que davant d’aquests mals resultats “no estan nada satisfechos”…

…al carrer Gènova veuen les coses diferent, com no podria ser d’altra manera.

Tot i que van decidir anul·lar la celebració de la seva victòria per falta d’afluència de públic, l’entranyable Cañete no es va poder estar d’escenificar la seva estreta victòria davant de les càmeres.

La senyora Cospedal afirma, ella, tan en la seva línia, que encara tenen 3 escons de diferència respecte al PSOE, la qual cosa significa un escó més que en les últimes eleccions europees.

També nega que 1,5 milions de vots sobiranistes impliqui de cap manera un avançament de l’independentisme.

El seu vicesecretari general, González Pons, afirma que el PP només es víctima de l’abstenció del seus votants, que són els vots d’esquerra els que es disgreguen en partits petits.

I l’altre vicesecretari, Carles Floriano, fent honor a la seva eloqüència habitual, ens avisa que “ojo” quan l’extrema esquerra guanya vots, a lo “que viene el coco” style, però que l’ultra-dreta guanyi terreny per Europa no sembla que l’espanti gaire.

I la gran sorpresa, guanyadora en termes relatius que no absoluts: Podemos, amb el mediàtic Pablo Iglesias, que va entrar en escena tímidament…

…per acabar amb 5 escons i convertint-se en cinquena força política.

La seva entrada en l’escena política ha convertit l’ascens de IU i UpyD en una victòria menys dolça del que hauria pogut ser, especialment per al grup de Rosa Díez, a qui Podemos ha deixat com a sisena força tot i partir de zero. Encara que ella sempre vegi la copa mig plena.

I pel que fa a Europa, malgrat l’augment de la presència de partits euroescèptics com el britànic UKIP, que ha guanyat per golejada a laboristes i conservadors en aquell país, o de partits clarament xenòfobs com el Front Nacional de Marine Le Pen, la veritat és que la victòria segueix sent per al Partit Popular Europeu.

Ei: però voleu saber el més divertit de tot aquest gran panorama? Resulta que tant li fa al final quin candidat hagi guanyat per majoria perquè l’elecció del president es farà a porta tancada. I  seran els estats qui faran la negociació a través del Consell Europeu, integrat pels caps d’Estat o de Govern dels estats membres de la UE.

O sigui, que no cal que patiu per l’ascens de la dreta o dels partits sobiranistes a Catalunya, el president el triaran els de sempre. En fi, altre cop Europa ens demostra que la democràcia no és més que una pura il·lusió.

 

 

 

 

 

Post 5. Mums anonymous

Aquesta setmana tenia diferents opcions de post per publicar, però per aclamació popular de les meves seguidores més fidels… d’acord: de les meves amigues més íntimes en situació similar… bé, potser només ha estat una persona, però comparteixo la seva opinió i estic segura que és extrapolable a la situació de moltes altres dones. En fi, que escriurem el primer tema per encàrrec.

 

Avui seré la veu d’un munt de dones que probablement comparteixen una gran frustració. Frustració que, d’altra banda, s’amaga més que qui pateix hemorroides o una addicció inconfessable: l’etiqueta de “mama” a seques. Perquè ser mare no està de moda, què va! Ser mare es converteix de vegades en una llosa social insuportable. Tampoc vull dir amb això que totes les mares se sentin de la mateixa manera, però m’atreveixo a dir que moltes s’hi deuen haver sentit en algun moment o altre de la seva existència com a mames.

Quan una parella decideix tirar endavant amb la paternitat hi ha diferents temes a la taula que es plantegen: la logística familiar, la capacitat de l’economia domèstica de suportar els costos associats al nouvingut, la compatibilitat de tenir fills amb la situació professional de cadascú, etc. Són totes decisions que cal valorar racionalment i no prendre’s a la lleugera, per suposat, perquè determinen la viabilitat de l’empresa. Però hi ha altres conseqüències col·laterals que no es posen a la taula. I és un error, perquè determinen en gran mesura quin serà el nostre paper en el món, vulguem o no, a partir de llavors. I parlo de “mames” perquè els “papes” -ves per on- no pateixen la mateixa sort. No em refereixo a temes d’harmonització laboral perquè, com ja he comentat en un post anterior, en aquest Estat no és més que una paraula tan políticament correcta com falsa. Parlem de coses que, de tan subtils, passen desapercebudes: En el moment en què el nadó aterra a les nostres vides, les dones passem de ser personatges rodons, carregats de matisos i en evolució constant, a convertir-nos en personatges plans als ulls dels altres, víctimes dels estereotips més cruels quan ens desproveeixen de tot allò que ens fa úniques, individuals.

Sé molt bé de què parlo: sóc la del mig. Heu sentit a parlar de la síndrome del germà del mig? Jo n’havia sentit a parlar, però no m’imaginava que un psicòleg -un tal Kevin Leman- hi dedicaria tot un llibre: The birth Order Book. Segons ell, els fills del mig lluitem per trobar un lloc en el món, ja que ens trobem atrapats entre el germà gran, que centra l’atenció i les expectatives dels pares, i el petit, el mimat de la família tota la vida. Bé, ell no diu “mimat” diu el “bebè”: el fill a qui tots cuiden i sobreprotegeixen encara que sigui una persona amb edat de jubilar-se (ara torno a ser jo qui parla, no aquest tal Leman). Segons l’autor, els fills intermedis rebem menys atenció dels pares i, per tant, tendim a buscar molts amics per a compensar. Amb això no vull dir que ser primogènit o benjamí sigui una bicoca, cadascú porta la seva pròpia creu. Però quan es tracta de reivindicar la individualitat, els del mig sabem de què parlem i ens ho prenem seriosament.

Vaig tenir la sort o la desgràcia d’anar a escola en el mateix centre on els meus pares feien de professors. Ser “la filla de” va marcar tota la meva infància i preadolescència. Quan ja pensava que havia escapat de l’àrea d’influència del meus progenitors, vaig arribar a un institut on de nou vaig adquirir una nova etiqueta:   “germana de”. Si la germana en qüestió havia caigut més en gràcia que en desgràcia, tot eren avantatges. Però sempre hi ha un professor no massa fan de la persona de la teva germana que no t’ho posa gaire fàcil, perquè clar, la genètica ens fa a tots pastats, oi? Amb el temps i una mica d’esforç tornes a crear el teu espai, i no passa res, perquè si arribes a COU i no te n’has sortit, et queda l’esperança de la universitat, aquella terra verge d’idees preconcebudes i etiquetes on et presentes seguint el guió de la individualitat que vols mostrar al món: Per fi!

Però res és per sempre. Arriba el dia que decideixes ser mare, i tot aquella personalitat que has construït esdevé un no-res en un moment. En alguns entorns el canvi comença de seguida. En el meu cas, a la feina, quan vaig anunciar que estava embarassada del primer fill. “Ah, embarassada? No esperava que fossis d’aquest tipus”. Bé, les paraules no van ser exactament aquestes però el sentit va ser: “una tia progre com tu vol ser mare?”. Same old, same old. No sé quines expectatives o idees tenien entorn a la meva personalitat, però està clar que la maternitat no encaixava amb el meu “perfil de dona independent i professionalment realitzada”. No és que això em preocupés excessivament. D’entrada treballo en una empresa amb un percentatge de dones amb càrrecs de responsabilitat molt reduït, o sigui que tampoc esperava que la maternitat trunqués una carrera professional a l’alça. Si més no, no és un factor que tingués en compte. L’ambició no és una virtut que em defineixi… és veu que també va amb la síndrome del germà del mig. L’ambició va més amb els fills únics.

La reacció a la feina no va ser una sorpresa, per què ens hem d’enganyar. La sorpresa tampoc ve de certs amics de l’entorn més pròxim. Les reaccions viscerals tenen tant d’espontani com de difícilment dissimulables i, a més, si es tracta d’amistats prou íntimes, ja saps quina opinió els mereixen els marrecs molt abans que els comuniquis la teva intenció de perpetuar l’espècie. Està clar que la decisió és teva exclusivament, i que el món no gira al teu voltant, però sempre tens l’esperança que la maternitat no canviï tant les coses, perquè ja és prou dur lluitar amb els horaris irregulars del principi, les poques hores de son i la sensació que el petit s’ha apoderat de la teva individualitat com per adonar-te que des del moment que el teu fill emet el primer so hauràs desenvolupat un repel·lent natural a les amistats fins aleshores properes. I no és culpa dels pobres marrecs. Algunes amistats ja han desaparegut molt abans que el petit els hagi pogut demostrar de quin peu calça.

Jo recordo la meva baixa de maternitat com una de les etapes més solitàries de la meva vida. Tenia tot el temps del món gràcies a un nen que menjava, dormia i amb prou feines plorava. El meu fill m’ignorava en el seu petit món, cosa que m’hauria permès tenir una vida social més intensa si el repel·lent natural de la maternitat no hagués espantat les amistats, algunes perquè, ras i curt, no suporten els nens petits, què hi farem; d’altres perquè pressuposen que no tens temps ni ganes de quedar amb ningú, la qual cosa sembla lògica i raonable en els primers moments d’aquesta etapa, però que no necessàriament ens invalida per la resta de la vida, oi? El teu entorn t’ha ben etiquetat: ja no pots escapar de les idees preconcebudes que rodegen la maternitat. No hi pots lluitar: encara que insisteixis per fer un cafè de tant en tant, o que insinuïs que t’agradaria fer una sortida de festa boja, o una escapada cultural, somriuran amb condescendència i et diran “sí, sí, quan vulguis”. Fals. Tan fals com “ai nena, quan ho necessitis avisa, eh? I et fem de cangur”. La més mínima insinuació, si no és que es tracta d’un cas excepcional de vida o mort (quants ho són?) dóna per les excuses més elaborades. És per aquesta raó que les mames opten per l’opció de socialitzar a les escoles o a d’altres entorns rodejats de criatures. No és una opció personal: és el gueto. Hi ha dones que són més llestes i opten per quedar-se embarassades quan les seves amistats fan el mateix pas. No és instint de maternitat: és instint de supervivència. En el meu cas vaig ser prou afortunada: la vida a Barcelona dóna per moltes sortides a museus i exposicions. Si hi vas en horari diürn i el teu fill no és dels que “molesta amb els seus plors” tindràs una vida cultural molt plena.

L’etiqueta de mama s’apodera de la teva vida privada, però s’estén a la teva faceta més pública. Al primer control mèdic del meu fill ja vaig aixecar la cella (en sentit figurat, perquè és una cosa que em fascina però que els músculs de la meva cara es neguen a fer). Doncs això, durant el primer control mèdic del teu fill, només entrar a la consulta la infermera o metge de torn ja et deixen clar quin és el teu lloc: “quina edat té, mare?”, “li dones, el pit, mare?”, “i com li neteges el melic, mare?”. La primera vegada et sobta una mica, la segona se’t desencaixa una mica la cara, però a la tercera t’entren unes ganes d’etzibar-li “t’importa apel·lar-me com a ‘senyora”? O fins i tot dir-me pel meu nom: Susanna, per servir-la a Déu i a vostè?”. Qui carai els ha ensenyat a tractar-nos així? Tant costa aprendre’s el nom de pila de la mare en qüestió? O sense mare: cal afegir el “mare” a cada final de frase? Ja s’entén que parla amb tu i no amb el bebè de dos mesos que mou braços i cames espasmòdicament com un autòmat mal fet. Quan entres en aquestes consultes deixes de ser la persona que t’has treballat durant un munt d’anys i esforços, la llicenciada viscuda, la dona independent. El mateix passa a les escoles i a d’altres llocs on apareguis acompanyada de la prole.

Els homes, com he dit abans, tenen més sort: ells són pares i moltes altres coses més. Només un exemple per il·lustrar-ho ràpidament. Alguns pares tenen unes aficions molt consolidades: la bicicleta dels caps de setmana amb els amics, les curses de running o alguna altra activitat per reafirmar la seva homenia. No hi entrarem. Aquestes activitats es mantenen malgrat tots els canvis estructurals de la família. Ningú jutjarà un home perquè s’escapi algun moment del cap de setmana per respirar. Potser no li caldrà ni que s’escapi: si es tracta d’una competició esportiva potser fins i tot arrossegarà la unitat familiar sencera. Però què passa si una mama decideix fer el mateix quan els petits ja tenen prou autonomia per poder prescindir unes hores de la seva mare? Efectivament: aixecada de cella, mirada de desaprovació. Perquè només cal rascar una mica aquesta capa de moderna paternitat compartida per veure que els valors que prevalen encara no s’allunyen tant d’èpoques passades.

En fi, dones i homes sense fills que llegiu aquest post, la propera vegada que una mama us miri amb cara de desesperació i us convidi a fer un cafè o us comenti que fan un concert a tal o qual lloc, intenteu llegir entre línies i accepteu la invitació. Si organitzeu una activitat per als amics, compteu amb elles, si no els ve de gust ja us ho faran saber sense embuts: passar tantes hores amb marrecs elimina la nostra capacitat de parlar amb segones. Perquè sí, ser mama és una altra de nostres facetes, oi tant, però cal que eclipsi la resta?

Als anys noranta es va popularitzar una cançó amb una tornada que feia així:

“I’m a bitch, i’m a lover

I’m a child, i’m a mother

I’m a sinner, i’m a saint

I do not feel ashamed

I’m your hell, i’m your dream

I’m nothing in between

You know, you wouldn’t want it any other way”

Eren tres germans. Segur que ella era la del mig.

Post 4. M’agrada 2.0

Aquesta setmana hem vist, jo i uns 36 milions de persones més, un vídeo per Youtube anomenat Look up. Aquesta viral tira bastant de tòpics: una parella permanentment connectada es coneix de la forma més casual: El noi li demana a una noia indicacions amb –atenció amb el simbolisme- un tros de paper, i clar, s’enamoren. A partir d’aquí comença tota una successió d’episodis de la vida d’aquests dos: es casen, compren una casa, tenen fills i néts i l’un fa companyia a l’altre en el seu jaç mortuari al final d’una vida viscuda amb molta satisfacció. Moralitat de la història? Si et passes la vida connectada, la vida et passarà per davant i no l’hauràs omplert de moments significatius amb les persones que t’importen. De veritat? Mira que des que vaig tenir les feres sóc de la llagrimeta fàcil, però fins i tot a mi m’enfarfega l’extremat endolciment que supura tota la història.

És curiós que un vídeo que parla dels efectes perjudicials dels hàbits de la generació online faci servir aquesta plataforma per difondre la paraula. D’altra banda, aquest no és ni el primer ni l’últim producte que veig parlant sobre les maldats de les xarxes i els mitjans socials, i els dispositius digitals que fem servir diàriament. Segons els detractors, aquestes eines, lluny de crear-nos una connexió amb el món que ens envolta, ens aïllen cada vegada més. Escolteu: ja començo a estar una mica farta d’aquest tipus de missatge, i que, a més, rebin tanta difusió pels mitjans que demonitzen em sembla ben paradoxal. Aquest missatge no és nou. Em recorda la campanya recurrent contra un altre invent de la modernitat que ha rebut totes les crítiques possibles i per haver: la tele. La tele és nociva. Eh que ho heu sentit abans?

La tele és un gran i poderós mitjà per arribar a les persones. Però assumim per un moment que tota la programació fos pura porqueria. Ja tenim una de les grans virtuts de la xarxa en general i de les xarxes socials en particular. És la perfecta alternativa a una televisió que no agrada a molta gent, i que cada vegada atrau menys adolescents[1], que si haguessin de triar entre Internet o la televisió la majoria ja prefereix el primer. I no és difícil imaginar per què: la xarxa és un entorn que ofereix tot un món d’alternatives al gust del consumidor. No hi ha tema, per minoritari que sigui, que no tingui aparador a la xarxa. No parlo únicament de sèries i programes de televisió d’altres latituds disponibles a la carta (programes que algú ha decidit que no tenien interès per una audiència nacional). No entrarem en aquest post a parlar de pirateria. Limitem-nos a parlar de les possibilitats del mitjà. Que en lloc d’aguantar la Belén Esteban, o d’altres personatges curiosos, un dissabte a la nit alguns prefereixin mirar una telesèrie online de Corea del Sud, posem per cas, és possible… i fins i tot desitjable per la salut mental de la ciutadania. Que en lloc d’això hom prefereixi mirar vídeos de gossos, gats o bebès fent divertides tonteries per Youtube, també es pot fer; o potser s’és dels que els agrada participar en grups de discussió sobre la flora i fauna de les terres àrtiques; no puc afirmar-ho, però estic segura que també es pot fer. També n’hi deu haver dels que prefereixen passar la nit buscant vídeos per adults amateurs (si l’alternativa és la Belén Esteban no els culpo). Però no només l’oci hi és en totes les seves dimensions. Posem per cas que estic embarassada de vuit mesos amb uns peus com elefants i que no puc assistir a les classes de geografia humana que em queden per treure’m la llicenciatura. Doncs els senyors de la Yale ofereixen lliçons magistrals sobre qualsevol tema imaginable, disponibles a Youtube amb un sol clic, sense haver de pagar quota universitària, ni desplaçar-me uns milers de quilometres per assistir-hi i de forma gratuïta. Em sembla fantàstic.

Ara centrem-nos en les xarxes socials en particular. O millor encara, parlem de les nostres vides abans de les xarxes. Naixíem, creixíem, anàvem a l’escola obligatòria, llavors triàvem branca professional o seguíem a la universitat, tard o d’hora ens incorporàvem al món laboral. El que és afortunat hi passa només les vuit hores de rigor al dia (espereu que faig una pausa per riure sorollosament).  Si decidim no tenir fills tenim unes hores d’oci per nosaltres, uns caps de setmana per dedicar-nos a amistats i família i unes vacances que varien segons el sector però que ronden la mitjana dels trenta dies naturals. Els que tenim fills tenim menys hores d’oci per a nosaltres, almenys durant un bon feix d’anys. En tot aquest recorregut haurem fet coneixences, amics que amb una mica de sort haurem pogut mantenir al llarg dels anys, que segur haurem hagut gaudit a tope en els anys de joventut.

Però què passa quan acabes els estudis i et poses a treballar? En un món sense xarxes el contacte diari es limita a les persones amb qui coincideixes en el teu dia a dia: veïns de l’escala, companys de feina, clients, el cambrer del cafè de mig matí i els professors de l’escola dels teus fills. Posem que ets una persona afortunada i que estàs envoltat d’una gent fantàstica, que no tens veïns que et fan la vida impossible o simplement no hi tens cap tipus de relació, ni companys de feina amb qui no lligues ni en pintura, que els clients amb qui treballes no són uns pesats i que la professora del teu fill és la versió catalana de la Julie Andrews a  Sonrisas y lágrimas. Ah, m’he oblidat de dir que en aquest cicle que ha començat a l’escola i ha acabat a la feina t’has trobat alguna cosa semblant a la teva mitja taronja i que gaudeixes d’una vida en parella molt rica. Llavors, sense cap mena de dubte, les xarxes socials no són per a tu: qui voldria renunciar a aquest entorn de relacions satisfactòries de carn i ossos per un succedani de posts, fotos fetes de bits?

Però què passa quan et tires vuit hores davant d’un ordinador, amb pauses reduïdes per fer un cafè de màquina amb gent amb qui comparteixes més aviat poc, o que la teva feina t’obliga a viatjar constantment i tens poc temps per dedicar-lo als teus amics? Quan t’has mudat a un país estranger, o no tan lluny, i els amics de joventut han desaparegut? quan vius en un poble petit on no has trobat aquella persona amb qui vols compartir la teva vida, o quan vas tan de cul amb feina i fills que la teva vida social queda reduïda als contactes que et pot oferir la feina i l’entorn dels nens?  Tinc una amiga que ja fa molt de temps que es va establir als EUA. Amb prou feina ens vèiem un cop a l’any abans de l’existència del Facebook. Ara puc veure com creix el seu fill com si visquessin al costat de casa. I aquestes fotos, aquest contacte digital és més valuós per a mi que parlar del temps amb el veí, prefereixo mil vegades més estar al corrent de la vida digital de persones que he estimat, amb qui he compartit moments de carn i ossos -ni que sigui mitjançant publicacions curtes, fotomuntatges divertits, fotos o els quilòmetres que han fet- que qualsevol d’aquests programes de famosos que fan per la tele i que ocupen una franja important de la televisió pública. “Oh, però tot el que apareix a les xarxes és pur postureo”, Clar, com si a la vida real la gent parlés de lo malament que li van les coses i ens tiréssim fotos just en el moment en què més deprimits estem… I, sincerament, entre haver d’aguantar les 300 fotos del viatge del teu col·lega a Mali aprofitant un dinar organitzat o que les pengi per Internet i que et doni la possibilitat de decidir si vols o no vols veure-les em sembla, fins i tot, més cortès. I sí, canvio aquestes fotos i tota aquesta il·lusió digital per qualsevol contacte real parlant sobre el temps en un ascensor amb un total desconegut o una conversa insubstancial de cafè de màquina amb més d’un company de feina.

Però parlem també de l’altre ús de les xarxes socials. En el post anterior una amiga va parlar sobre les trifulgues de la solteria moderna. Si com jo, vau trobar parella abans de la consolidació de l’era digital vau ser molt afortunats. Però deixeu que us expliqui quin record en tinc jo d’aquella etapa de la meva vida. L’institut va estar molt bé, però a la universitat vaig tenir la mala idea de fer una carrera que en aquella època era majoritàriament femenina… Per a una jove heterosexual no dóna gaire joc. Això de lligar ho fèiem a les discoteques -les de província són la bomba-, i si resulta que estaves envoltada de pubilles més agraciades o més divertides que tu, ja podies esperar els saldos que quedaven a partir de les dues de la nit, o potser a aquelles alçades havies begut prou com per anar-te’n a dormir i deixar que el mal de cap del dia posterior no et recordés el ridícul que molt probablement havies fet la nit anterior. Ara hi ha un munt de xarxes socials per a conèixer gent amb la finalitat que cadascú persegueixi (carnal, intel·lectual o mística). Qui digui que això és poc natural, que em digui què té de natural o desitjable el que fèiem nosaltres. Si pogués tirar enrere pagaria per les aplicacions que hi ha ara com els Meetups, que et permeten buscar gent amb els mateixos interessos que tu per trobades en viu sobre tot el que et puguis imaginar: trobades per parlar alemany, rus o urdú, per llegir llibres, per anar a fer muntanya, fer un curs de cuina o pel que vulguis. Perquè les xarxes socials són abans que res un mitjà no una finalitat en si.

Quan el narrador d’aquesta peça anomenada Look Up comenta què absurd que és tenir 400 amics pel facebook, no l’hi negaré pas. Qui carai pot tenir 400 amistats reals? Les meves amistats íntimes, aquelles amb qui pots compartir de tot, no crec que superin la vintena. Si amplio la xarxa a amics o coneguts amb qui amb molt de gust compartiria una copa de vi o aniria el cine la xarxa s’amplia una mica més, però no gaire més. Però altre cop, el problema no és el mitjà, sinó l’ús que en faci cadascú. Perquè lo bo de la vida digital, a diferència de la real, és que pots decidir amb qui la comparteixes. També hi ha qui comparteix material inadequat, però aquest bocamoll digital molt probablement també ho sigui en el seu dia a dia, aquelles persones que fa cinc minuts que et coneixen i ja t’han explicat la seva vida. El que abusa dels selfies potser ha estat un narcisista tota la vida, o potser t’està dient digitalment que necessita algun reconeixement social. Sigui com sigui, el problema el té l’usuari. Potser és la mar de normal que una persona que es passa el dia sola, de casa a la feina, cridi ni que sigui a la xarxa perquè no pot fer-ho d’altra manera, que ell també existeix. El que és anormal és organitzar la vida tal com la tenim organitzada, amb jornades laborals inacabables que no respecten les necessitat vitals de la nostra espècie. En fi, si malgrat tot això les xarxes socials segueixen sense interessar-te, sempre en pots desaparèixer. Jo, sincerament, entre una existència amb xarxes i una sense, opto per la primera. A qui no li agrada un habitació amb vistes?

[1]“La Generación Interactiva en España. Niños y adolescentes ante las pantallas”. Foro Generaciones Interactivas en España, 2009 http://www.generacionesinteractivas.org

Post 3. Reflexions d’una soltera (col·laboració)

Si us he de ser sincera, mai no em vaig imaginar com seria la meva vida passats els trenta. Quan estava a la universitat, la meva màxima aspiració –crec com la de la majoria de companys de classe aleshores- era aconseguir una feina de traductora en algun organisme internacional (digueu-me il·lusa!). Uns quants anys, i algunes feines més tard, crec que poques d’elles relacionades amb la traducció i cap amb algun organisme amb sigles divertides, les coses les veig amb una altra perspectiva. Fa un parell d’anys, i dexant ja de banda les aspiracions professionals, vaig ser plenament conscient que, amb totes les conseqüències que això comportava, arribaria al meridià de la trentena més soltera que mai, i “a mucha honra”.


La vida de la solteria està marcada per tota mena d’estereotips: molts et veuen com una mena de Bridget Jones a la catalana, amb una vida intensa on durant el cap de setmana (i potser fins i tot entre setmana) abunden les sortides nocturnes, sexe a dojo i dormir poc. No m’importaria ser com la Carrie Bradshaw de la sèrie “Sexe a Nova York”, però ni tinc tan glamour ni em puc permetre uns “manolos”. Igual que les protagonistes de la sèrie, hi ha moltes noies rondant la trentena que són felices vivint la vida que porten, però quan arriben els trenta-cinc n’hi ha moltes més que només desitgen trobar una persona amb qui poder realitzar una projecte de vida en comú. És molt dura la pressió de saber que tens un rellotge biològic que, per més que vulguis, no s’atura.

A vegades m’he sentit com en una muntanya russa, però reconec que també  té els seus moments divertits. En el moment en què passes a l’estatus de soltera a) sempre tens amics o coneguts que coneixen un “noi maquíssim” que et volen presentar i que “fa molt per tu”, tot i que després no lliguis ni en pintura; b) les teves amigues casades/amb parella ja tenen fills i/o van pel segon mentre tu et preguntes si aconseguiràs trobar un tio decent abans dels quaranta i l’únic a què pots aspirar és a fer de tieta com bonament saps; c) vas amb la teva mare al supermercat i et trobes gent coneguda a qui fa temps que no veus i li pregunten si ja és àvia i quan ella diu que sí, et miren a tu i diuen, “ah sí”? I tu te’ls mires amb cara de circumstàncies i has d’admetre que el teu germà petit ha sigut pare abans que tu; d) et sents comentaris tan típics i tòpics com que “se’t passarà l’arròs”, o et pregunten si ja has trobat “nòvio” cada quinze dies, com si fos tan fàcil com demanar una pizza per encàrrec.

Els comentaris de la gent a vegades em treuen de polleguera: tan estrany és que una dona de trenta-cinc o més no tingui parella ni fills? Com si això no pogués ser una opció de vida. La tecnologia avança a passos agegantats però, en algunes coses, encara que sembla que visquem al segle passat, o l’anterior.

En fi, reconec que en certs moments no he tingut les coses massa clares i he acabat endinsant-me en el fascinant món de les relacions virtuals. Em refereixo a pàgines per conèixer gent, trobar parella o directament sexe. Allà trobes un catàleg infinit d’homes de tots els gustos, colors i afinitats: una ganga, vaja! Segurament sóc una persona particular i, potser per això, no m’he acabat de sentir còmode dins d’aquest teatre. Per altra banda, així com conec noies que són usuàries d’aquestes pàgines, no en sé de cap a qui li hagi funcionat de debò. No és per criticar, i espero que ningú no s’ofengui, però en aquestes webs la majoria ven fum. És molt fàcil vendre la moto quan no tens més que una foto davant i pots jugar a ser qui vulguis. El que realment costa és el cara a cara, conèixer algú no és tan fàcil i aquí acabes jugant a prova i error. Admetem-ho: la gent es posa en aquest tipus de safareig sense saber el què vol (jo la primera), i aquell que un dia t’està llegint poesia per Skype, l’endemà deixa de parlar-te i no entens ni el perquè. El pitjor de tot és que, malgrat no confiar-hi massa, continues provant-ho no fos cas que fossis la persona que fes pujar el taxa d’èxits de la web.


Ara potser tocaré un tema espinós: pot ser que nomes sigui jo la freaky que està obsessionada amb els progressos del seu cos? Per què des del minut zero en què em vaig convertir en soltera el mirall sembla que tingui la realitat augmentada? De cop i volta a la teva cara li han sortit tres grans sense solta ni volta, sembla que t’has engreixat i la cel·lulitis que semblava invisible continua incrustada a la teva cuixa més viva que mai! Llavors penses que maco que era el “t’estimo tal com ets”, on et semblava que eres meravellosament imperfecte però a ningú no l’ importava.

Malgrat tot, us he de confessar que sóc feliç tal com sóc ara i aquí. Segurament viuria més tranquil·lament si sabés que aquesta etapa de la meva vida té data de caducitat, que podré complir el meu desig de ser mare a temps, biològicament parlant. Però la vida es així, com els llibres de Tria la teva aventura que em regalaven de petita. Saps què has fet avui però no què passarà demà. Us asseguro, però, que d’aquesta època el millor ha sigut poder compartir-ho amb les meves amigues. Quedar per explicar-nos les històries que ens han passat, decebedores a vegades, però sempre amb algun toc d’humor, qualsevol excusa és bona per quedar i xerrar mentre prens una copeta de vi, triant els locals de marxa estratègicament per veure nois interessants i fent plans… Vist així, qui diu que aquesta vida no és una ganga?

Txell