Aquesta setmana tenia diferents opcions de post per publicar, però per aclamació popular de les meves seguidores més fidels… d’acord: de les meves amigues més íntimes en situació similar… bé, potser només ha estat una persona, però comparteixo la seva opinió i estic segura que és extrapolable a la situació de moltes altres dones. En fi, que escriurem el primer tema per encàrrec.
Avui seré la veu d’un munt de dones que probablement comparteixen una gran frustració. Frustració que, d’altra banda, s’amaga més que qui pateix hemorroides o una addicció inconfessable: l’etiqueta de “mama” a seques. Perquè ser mare no està de moda, què va! Ser mare es converteix de vegades en una llosa social insuportable. Tampoc vull dir amb això que totes les mares se sentin de la mateixa manera, però m’atreveixo a dir que moltes s’hi deuen haver sentit en algun moment o altre de la seva existència com a mames.
Quan una parella decideix tirar endavant amb la paternitat hi ha diferents temes a la taula que es plantegen: la logística familiar, la capacitat de l’economia domèstica de suportar els costos associats al nouvingut, la compatibilitat de tenir fills amb la situació professional de cadascú, etc. Són totes decisions que cal valorar racionalment i no prendre’s a la lleugera, per suposat, perquè determinen la viabilitat de l’empresa. Però hi ha altres conseqüències col·laterals que no es posen a la taula. I és un error, perquè determinen en gran mesura quin serà el nostre paper en el món, vulguem o no, a partir de llavors. I parlo de “mames” perquè els “papes” -ves per on- no pateixen la mateixa sort. No em refereixo a temes d’harmonització laboral perquè, com ja he comentat en un post anterior, en aquest Estat no és més que una paraula tan políticament correcta com falsa. Parlem de coses que, de tan subtils, passen desapercebudes: En el moment en què el nadó aterra a les nostres vides, les dones passem de ser personatges rodons, carregats de matisos i en evolució constant, a convertir-nos en personatges plans als ulls dels altres, víctimes dels estereotips més cruels quan ens desproveeixen de tot allò que ens fa úniques, individuals.
Sé molt bé de què parlo: sóc la del mig. Heu sentit a parlar de la síndrome del germà del mig? Jo n’havia sentit a parlar, però no m’imaginava que un psicòleg -un tal Kevin Leman- hi dedicaria tot un llibre: The birth Order Book. Segons ell, els fills del mig lluitem per trobar un lloc en el món, ja que ens trobem atrapats entre el germà gran, que centra l’atenció i les expectatives dels pares, i el petit, el mimat de la família tota la vida. Bé, ell no diu “mimat” diu el “bebè”: el fill a qui tots cuiden i sobreprotegeixen encara que sigui una persona amb edat de jubilar-se (ara torno a ser jo qui parla, no aquest tal Leman). Segons l’autor, els fills intermedis rebem menys atenció dels pares i, per tant, tendim a buscar molts amics per a compensar. Amb això no vull dir que ser primogènit o benjamí sigui una bicoca, cadascú porta la seva pròpia creu. Però quan es tracta de reivindicar la individualitat, els del mig sabem de què parlem i ens ho prenem seriosament.
Vaig tenir la sort o la desgràcia d’anar a escola en el mateix centre on els meus pares feien de professors. Ser “la filla de” va marcar tota la meva infància i preadolescència. Quan ja pensava que havia escapat de l’àrea d’influència del meus progenitors, vaig arribar a un institut on de nou vaig adquirir una nova etiqueta: “germana de”. Si la germana en qüestió havia caigut més en gràcia que en desgràcia, tot eren avantatges. Però sempre hi ha un professor no massa fan de la persona de la teva germana que no t’ho posa gaire fàcil, perquè clar, la genètica ens fa a tots pastats, oi? Amb el temps i una mica d’esforç tornes a crear el teu espai, i no passa res, perquè si arribes a COU i no te n’has sortit, et queda l’esperança de la universitat, aquella terra verge d’idees preconcebudes i etiquetes on et presentes seguint el guió de la individualitat que vols mostrar al món: Per fi!
Però res és per sempre. Arriba el dia que decideixes ser mare, i tot aquella personalitat que has construït esdevé un no-res en un moment. En alguns entorns el canvi comença de seguida. En el meu cas, a la feina, quan vaig anunciar que estava embarassada del primer fill. “Ah, embarassada? No esperava que fossis d’aquest tipus”. Bé, les paraules no van ser exactament aquestes però el sentit va ser: “una tia progre com tu vol ser mare?”. Same old, same old. No sé quines expectatives o idees tenien entorn a la meva personalitat, però està clar que la maternitat no encaixava amb el meu “perfil de dona independent i professionalment realitzada”. No és que això em preocupés excessivament. D’entrada treballo en una empresa amb un percentatge de dones amb càrrecs de responsabilitat molt reduït, o sigui que tampoc esperava que la maternitat trunqués una carrera professional a l’alça. Si més no, no és un factor que tingués en compte. L’ambició no és una virtut que em defineixi… és veu que també va amb la síndrome del germà del mig. L’ambició va més amb els fills únics.
La reacció a la feina no va ser una sorpresa, per què ens hem d’enganyar. La sorpresa tampoc ve de certs amics de l’entorn més pròxim. Les reaccions viscerals tenen tant d’espontani com de difícilment dissimulables i, a més, si es tracta d’amistats prou íntimes, ja saps quina opinió els mereixen els marrecs molt abans que els comuniquis la teva intenció de perpetuar l’espècie. Està clar que la decisió és teva exclusivament, i que el món no gira al teu voltant, però sempre tens l’esperança que la maternitat no canviï tant les coses, perquè ja és prou dur lluitar amb els horaris irregulars del principi, les poques hores de son i la sensació que el petit s’ha apoderat de la teva individualitat com per adonar-te que des del moment que el teu fill emet el primer so hauràs desenvolupat un repel·lent natural a les amistats fins aleshores properes. I no és culpa dels pobres marrecs. Algunes amistats ja han desaparegut molt abans que el petit els hagi pogut demostrar de quin peu calça.
Jo recordo la meva baixa de maternitat com una de les etapes més solitàries de la meva vida. Tenia tot el temps del món gràcies a un nen que menjava, dormia i amb prou feines plorava. El meu fill m’ignorava en el seu petit món, cosa que m’hauria permès tenir una vida social més intensa si el repel·lent natural de la maternitat no hagués espantat les amistats, algunes perquè, ras i curt, no suporten els nens petits, què hi farem; d’altres perquè pressuposen que no tens temps ni ganes de quedar amb ningú, la qual cosa sembla lògica i raonable en els primers moments d’aquesta etapa, però que no necessàriament ens invalida per la resta de la vida, oi? El teu entorn t’ha ben etiquetat: ja no pots escapar de les idees preconcebudes que rodegen la maternitat. No hi pots lluitar: encara que insisteixis per fer un cafè de tant en tant, o que insinuïs que t’agradaria fer una sortida de festa boja, o una escapada cultural, somriuran amb condescendència i et diran “sí, sí, quan vulguis”. Fals. Tan fals com “ai nena, quan ho necessitis avisa, eh? I et fem de cangur”. La més mínima insinuació, si no és que es tracta d’un cas excepcional de vida o mort (quants ho són?) dóna per les excuses més elaborades. És per aquesta raó que les mames opten per l’opció de socialitzar a les escoles o a d’altres entorns rodejats de criatures. No és una opció personal: és el gueto. Hi ha dones que són més llestes i opten per quedar-se embarassades quan les seves amistats fan el mateix pas. No és instint de maternitat: és instint de supervivència. En el meu cas vaig ser prou afortunada: la vida a Barcelona dóna per moltes sortides a museus i exposicions. Si hi vas en horari diürn i el teu fill no és dels que “molesta amb els seus plors” tindràs una vida cultural molt plena.
L’etiqueta de mama s’apodera de la teva vida privada, però s’estén a la teva faceta més pública. Al primer control mèdic del meu fill ja vaig aixecar la cella (en sentit figurat, perquè és una cosa que em fascina però que els músculs de la meva cara es neguen a fer). Doncs això, durant el primer control mèdic del teu fill, només entrar a la consulta la infermera o metge de torn ja et deixen clar quin és el teu lloc: “quina edat té, mare?”, “li dones, el pit, mare?”, “i com li neteges el melic, mare?”. La primera vegada et sobta una mica, la segona se’t desencaixa una mica la cara, però a la tercera t’entren unes ganes d’etzibar-li “t’importa apel·lar-me com a ‘senyora”? O fins i tot dir-me pel meu nom: Susanna, per servir-la a Déu i a vostè?”. Qui carai els ha ensenyat a tractar-nos així? Tant costa aprendre’s el nom de pila de la mare en qüestió? O sense mare: cal afegir el “mare” a cada final de frase? Ja s’entén que parla amb tu i no amb el bebè de dos mesos que mou braços i cames espasmòdicament com un autòmat mal fet. Quan entres en aquestes consultes deixes de ser la persona que t’has treballat durant un munt d’anys i esforços, la llicenciada viscuda, la dona independent. El mateix passa a les escoles i a d’altres llocs on apareguis acompanyada de la prole.
Els homes, com he dit abans, tenen més sort: ells són pares i moltes altres coses més. Només un exemple per il·lustrar-ho ràpidament. Alguns pares tenen unes aficions molt consolidades: la bicicleta dels caps de setmana amb els amics, les curses de running o alguna altra activitat per reafirmar la seva homenia. No hi entrarem. Aquestes activitats es mantenen malgrat tots els canvis estructurals de la família. Ningú jutjarà un home perquè s’escapi algun moment del cap de setmana per respirar. Potser no li caldrà ni que s’escapi: si es tracta d’una competició esportiva potser fins i tot arrossegarà la unitat familiar sencera. Però què passa si una mama decideix fer el mateix quan els petits ja tenen prou autonomia per poder prescindir unes hores de la seva mare? Efectivament: aixecada de cella, mirada de desaprovació. Perquè només cal rascar una mica aquesta capa de moderna paternitat compartida per veure que els valors que prevalen encara no s’allunyen tant d’èpoques passades.
En fi, dones i homes sense fills que llegiu aquest post, la propera vegada que una mama us miri amb cara de desesperació i us convidi a fer un cafè o us comenti que fan un concert a tal o qual lloc, intenteu llegir entre línies i accepteu la invitació. Si organitzeu una activitat per als amics, compteu amb elles, si no els ve de gust ja us ho faran saber sense embuts: passar tantes hores amb marrecs elimina la nostra capacitat de parlar amb segones. Perquè sí, ser mama és una altra de nostres facetes, oi tant, però cal que eclipsi la resta?
Als anys noranta es va popularitzar una cançó amb una tornada que feia així:
“I’m a bitch, i’m a lover
I’m a child, i’m a mother
I’m a sinner, i’m a saint
I do not feel ashamed
I’m your hell, i’m your dream
I’m nothing in between
You know, you wouldn’t want it any other way”
Eren tres germans. Segur que ella era la del mig.
Ara que les feres dormen... 